Santa Susanna

Publicat per Usuario abril - 22 - 2010

Com si fos un braç que s’estira cap al riu, a l’antic molí de Xixons, sota el pantà de Sant Ponç, el municipi de Riner fa una cua on hi ha el petit nucli parroquial de Santa Susanna, format per cases de pagès disperses i alguna segona residència.

Una parròquia que reparteix les cases en dos municipis, en un braç de terra de Riner ficat dins de Clariana pel dret a l’aigua des que, en temps de sequera, cada municipi havia de tenir accés a dos cabals d’aigua i Riner, travessat pel riu Negre, va foradar Clariana, fins al Cardener. Una cosa semblant però diferent com va succeir amb Llanera quan Riner no va cedir territori, però sí el dret de pas i a l’aigua del riu Negre sota cal Fuster Cabot, de Santa Susanna, al petit embassament natural que encara avui es coneix com el toll de Llanera.

Santa Susanna, situat al quilòmetre 71 de la carretera C-55, a 10 quilòmetres de Solsona i 10 de Cardona, té només sis cases de Riner: can Nadal, cal Fuster Cabot, can Cabot, Xixons, el molí de Xixons i can Ponç, i un restaurant, Sant Ponç, que tanca els dilluns. Unes cases de pagès de les quals dues, can Ponç i can Cabot, van ser destruïdes (cremades el 1714) pels soldats de Felip V, i després refetes. Can Ponç, al peu del camí ral, va ser durant molts anys hostal de traginers i ferradura.

Un territori, el planell de Santa Susanna, que la documentació més antiga ens diu que passà dels Cervera al monestir de Santa Maria de Castellfollit i, després, a Sant Benet de Bages, de la mateixa orde benedictina. El 1103 ja havia canviat la denominació de Kasa de Susanna per la de parròquia de “Santa Susanna abbadiatus sancti Benedicti Bagiarum”.

A Santa Susanna hi ha l’església parroquial, del 1929, i una capella, Sant Miquel, del segle XVII, amb un origen potser de llegenda que deia que s’havia bastit vora el camí per tal que els caminants s’encomanessin a Déu durant el viatge, i que ara és oberta només el diumenge més proper al dia del sant. A l’església parroquial es veneren Santa Susanna i Sant Blai. esglesia

En un temps un xic reculat, se celebraven els dos sants amb dues festes majors, la d’estiu i la d’hivern:

El 3 de febrer, Sant Blai, patró de la gola. Aquesta part del cos, segons la tradició cristiana, no només serveix com a entrada dels aliments i de l’aire que respirem, sinó que també és per on surt l’ànima al moment de l’expiració. Així doncs, aquell dia s’anava a missa amb paneres i cistells de fruita d’hivern: peres, nespres, pomes i codonys i, fins i tot glans, garrofes o blat de moro, per al bestiar. A l’hora de la benedicció es remenava la fruita per tal que s’impregnés més bé de les bondats que havia de gaudir tota la família. En arribar a casa, tothom n’havia de menjar un bocí per quedar immune de qualsevol possibilitat de mal de coll; les triadures per als conills, les glans per als porcs, les garrofes per als matxos i les mules, i el blat de moro per a l’aviram.

A l’estiu, Santa Susanna, l’onze d’agost. Una festa més lúdica, amb ball de festa major, fins que per un integrisme portat al límit es va prohibir l’aplec. Es van foragitar de la plaça els pocs balladors que hi havia i es va haver de buscar un altre indret per fer el ball. Unes ballades ja tocades de mort, i que van sobreviure desigualment, en una altra ubicació, pocs anys. Aquesta festa major ha acabat només amb els serveis religiosos.

Santa Susanna és una església que va néixer sense campanar i que, fins al 1936, tenia la campana penjada d’una alzina. Quan va tenir campanar, ja no tenia res per penjar-hi. I si alguna cosa es podria destacar seria, potser, la història de l’actual campana. En temps d’enfrontaments i de revolta, les campanes van ser requisades com a botí, i la de Santa Susanna se la van endur de l’alzina; deien que per fondre-la i fabricar-ne material de guerra. Les campanes de Sant Martí de Riner, marcades per un mateix destí, van arribar, trossejades, a l’hostal de can Ponç, al peu de la carretera, d’on se les havien d’endur l’endemà. Aquesta avinentesa es va aprofitar per tirar-les dins d’una bassa fangosa, on ningú les havia de trobar. I l’hostaler va dir i va jurar a les tropes que les anaven a recollir que un escamot ja se les havia emportat. Problemes per tots costats per unes campanes fetes miques que es van perdre pel camí de la foneria, no se sabia ben bé on. campana1

Unes campanes que van reaparèixer en la postguerra i que, en un temps suposadament de pau, van haver de viure, encara, una altra batalla. Dispeseres a un cobert, a can Ponç, la gent de la parròquia de Sant Martí les reclamava, i el Blai Vendrell i el seu pare, conegut com el “noi de l’hostal”, es negaven a tornar els trossos si no era que els en donaven una part per fer una campana per a l’església de Santa Susanna. Deien que, si a Sant Martí en tenien dues, encara que fossin a trossos, era perquè ells les hi havien salvat i, per tant, si Santa Susanna s’havia quedat sense i totes dues parròquies pertanyien al mateix municipi, o els en donaven una part o es quedaven tots els trossos. Uns que sí i uns altres que no, fins que es va arribar a un acord i la parròquia de Sant Martí va haver de cedir. Santa Susanna tornava a tenir campana, germana de la de Sant Martí de Riner, totes dues filles de la mateixa trencadissa.

Comentaris tancats.